2025-26

La temporada va començar amb un dels canvis més importants en la història del club, amb el pas de la Fonteta, casa dels partits del club de 1987 a 2025, fins a un imponent Roig Arena, situat a escassos metres, i amb capacitat màxima de 15.600 espectadors.

La plantilla seguiria liderada per Pedro Martínez i la seua staff, amb una base de jugadors de l'any anterior, amb Jean Montero, Sergio de Larrea, Brancou Badio, Josep Puerto, Xabi López-Arostegui, Jaime Pradilla, Matt Costello, Nate Sestina i Nate Reuvers.

Per al lloc de base-escorta, arribaven dos jugadors des de Turquia, el base Darius Thompson des de Anadolu Efes, i l'escorta Omari Moore, des de Darussafaka. Per al lloc d'aler, des d'Unicaja arriba Kameron Taylor, i des dels Estats Units arriba Isaac Nogués. En el joc interior, dos arribades més, les de Neal Sako des del ASVEL francés i la de Yankuba Sima des d'Unicaja.

Les lesions s'acarnissen amb l'equip en pretemporada, veient com fins a 4 jugadors ha de frenar abans de la Supercopa Endesa a Màlaga. Això provoca l'arribada de dos jugadors de manera temporal, l'hongarés Valerio-Bodón, que ajuda però no debuta, i el base nord-americà Ike Iroegbu, que sí que juga amb regularitat eixe primer mes. Malgrat estes baixes, sense Montero, Badio, Xabi o Avenc, l'equip aconseguix de manera brillant el primer títol de la temporada, superant a l'amfitrió Unicaja en semifinals i al Real Madrid en la final, era el presagi d'una temporada que portaria alts vols.

Amb el títol baix el braç, Roig Arena va obrir les seues portes per a viure una nova experiència en el bàsquet valencià. Partits inaugurals seguits davant Virtus Bologna i FC Barcelona amb sengles victòries i un ambient d'expectació i il·lusió. Quasi 15.000 persones posaven xifra al mai abans vist en el bàsquet de la ciutat.

Poc després, arribaria un nou retoc en el joc interior de la plantilla. Nate Sestina abandonaria el club, al qual arribaria Braxton Key des dels Estats Units.

Amb el primer equip quallant una temporada notable tant en la Lliga Endesa com en una duríssima EuroLeague, València es preparava per a ser amfitrió de la primera Copa del Rei en 23 anys. En una edició espectacular, i després de superar en quarts de final al Joventut de Badalona, només uns mals últims segons davant el Real Madrid en semifinals van privar a València Basket d'arribar a la final de Copa a la seua casa, en una edició que acabaria guanyant Kosner Baskonia.

Superat l'ensopegada, la temporada va seguir a un ritme vertiginós en les dos competicions. S'acostava el final d'una increïble Lliga Regular en la EuroLeague, en al qual els taronja van arribar a liderar la taula dels 20 millors equips d'Europa. Victòries en pistes com les del Olympiacos o Panathinaikos, o el Roig Arena com a fortí quasi inexpugnable permetien somiar amb una gran edició. La victòria final a Zenica (Bòsnia i Herzegovina) davant Dubai permet segellar una històrica segona plaça que permetria, per primera vegada en la història, arribar als encreuaments de quarts de EuroLeague amb factor camp a favor.

Davant, tot un Panathinaikos, el pressupost més alt de la EuroLeague, amb un fitxatge de campanetes com Nigel Hayes-Davies acabat de retornar des de la NBA, i amb una plantilla plagada d'estreles amb Ergin Ataman al capdavant. L'eliminatòria, a cinc partits, es recordarà durant anys. Els grecs van aconseguir guanyar els dos primers partits en un Roig Arena entregat. El propi Hayes-Davies anotaria una cistella sobre la botzina per a posar el 0-2 en el que semblava el final d'un preciós somni. Res més lluny de la realitat.

València Basket va agafar les maletes rumb a Atenes amb el ferm propòsit d'allargar la sèrie, i bé que ho va fer. En el tercer partit, els taronja van respondre al cada espenta local per a emportar-se un partit que va quedar marcat per la doble expulsió de Pedro Martínez i Ataman, en una imatge que quedaria gravada per al futur. En el quart, els taronja van tornar a imposar-se a l'infern del OAKA, fent retornar la sèrie a València per a un quint i definitiu. En un Roig Arena ple fins als topalls, amb 15.000 camisetes amb el lema “Llarg serà el camí” i una silueta recognoscible, Valencia Basket va completar la remuntada en un altre partit que quedarà per sempre en les nostres memòries. 3-2 i bitllet per a la primera Final Four de la història del club, que, paradoxalment, se celebraria en el propi OAKA, casa del Panathinaikos.

Només dos setmanes després d'este cúmul d'emocions, 700 taronja van agafar una maleta carregada d'il·lusió per a viure la primera Final Four d’Euroleague en 40 temporades d'història. Rumb a Atenes, on només arriben els quatre millors equips d'Europa, i on compartiríem competició amb Real Madrid, Olympiacos i Fenerbahce Beko. Els taronja jugarien el segon partit de semifinals, on un Real Madrid més expert va aconseguir el bitllet per a la final. Per primera vegada en molts anys, no es disputaria el partit del tercer i quart lloc, per la qual cosa els taronja acabarien en eixa semifinal el millor trajecte europeu de la història masculina.

De tornada a la realitat domèstica, València Basket va haver d'estrényer les dents per a assegurar una bona posició en la lliga regular de la Liga Endesa, ja que el compatibilitzar la Lliga amb el PlayOff EuroLeague havia tingut com a conseqüències algunes ensopegades que posaven fins i tot en risc el factor camp per a quarts de final.

Abans d'este procés final, una última incorporació. El base granadí Álvaro Cárdenas, fitxat a l'estiu i cedit al Peristeri grec, tornava de la seua cessió i s'incorporava directament al primer equip, amb un impacte immediat.

Una bona recta final, amb una gran victòria al Palau Blaugrana va permetre acabar també segon la lliga regular. Una victòria al Palau Blaugrana, de què em sonarà? Seguim.

Ja en el Playoff, els quarts de final van aparellar a l'equip amb el sorprenent Surne Bilbao de Jaume Ponsarnau. Després d'un duríssim primer partit en Roig Arena, on els taronja van haver de remuntar 13 punts en els últims 6 minuts de partit, València Basket va segellar la classificació a Bilbao amb un partit solvent, 0-2 i a semifinals.

En les semis, esperava el Asisa Joventut liderat per Ricky Rubio. El primer partit, disputat en Roig Arena, va ser una altra oda al bàsquet, i es va resoldre per als taronja 118-117 després d'una pròrroga. En el segon i el tercer partit, els de Pedro Martínez van demostrar un nivell superior, aconseguint el bitllet per a la gran final en l’Olímpic amb 250 taronja gaudint en la graderia.

La final, davant tot un FC Barcelona, i de nou amb el factor camp a favor, anava a oferir emocions fortes. Començant per un primer partit espectacular, igual que en semifinals, encara que amb diferent resultat. Els culers s'emportarien el partit per 112-113 després d'una pròrroga, furtant el factor camp. Valencia Basket respondria amb contundència, guanyant el segon partit 102-75 i igualant una sèrie que havia de viatjar a Barcelona per a, almenys, els dos següents partits.

 L'afició de Valencia Basket va esgotar en minuts les places per a viatjar als dos partits de la final, donant el seu alé a la recerca de culminar en gran un any que ja era històric. L'equip, amb la ferma intenció de seguir en la bona línia, es va imposar en el tercer partit per 80-88, superant l'empenyiment local i quedant-se a només un triomf de la glòria. L'endemà passat, amb un Palau Blaugrana amb més de 500 taronja poblant les seues graderies i 6000 més veient-ho des del Roig Arena, València Basket va assestar el colp definitiu a la final, guanyant per un inoblidable 84-108 i muntant una festa en la pista i les graderies que quedarà per sempre. Josep Puerto i Jaime Pradilla havien alçat la segona Liga Endesa de la història de València Basket, en un títol que es festejaria davant milers de taronjas l'endemà a la ciutat.